Elegy

Aquest cap de setmana he anat al cinema. La pel·lícula escollida ha estat ELEGY. La protagonista es Penélope Cruz. Normalment vaig al cinema perquè m’agrada i no faig gaires comentaris de les pel·lícules en qüestió, però aquesta ha estat quelcom més.

De fet no deixa de ser una pel·lícula romàntica amb argument més o menys gastat. Però la manera de plantejar-ho és molt interessant, i, com a mínim a mi, no m'ha deixat indiferent.

Es un professor d’universitat entrat amb edat (prop dels seixanta anys) que li agrada seduir a les universitàries de la seva classe, mostrant-se com un home interessant, seductor i amb experiència. Però un dia va conèixer a una universitària de la qual es va enamorar (Penélope Cruz). El pitjor de tot per ell, es que ella (més de trenta anys més jove que ell) també s’enamora. Ell pasa per tota la fase d’enamorament com si tingués divuit anys.

El que realment m’ha seduït d’aquesta pel·lícula és la manera de veure tots aquest sentiments. Realment emociona de la mateixa manera, com quan llegeixes un llibre. Ho notes.

Us la recomano de debò.

PEP

Para decir adiós...

No sempre es tan fàcil, realment es molt més difícil del que la cançó explica, ho sé. Però s'ha d'entendre que quan s'acaba no pots anar-hi contra corrent. Pot quedar alguna cosa...SI!!!, pots intentar-ho una i un altre vegada..SI!!!, Però val la pena el patiment que això soposa per ambdues persones?

Es un consell de qui es va donar conte a temps, i, que parla des de l'experiència.

Si us plau simplement tinga-ho amb consideració.

Ven siéntate a mi lado

Hablemos un momento

Tengo algo que decirte que tú debes saber

Es cierto que te amaba

No me arrepiento

Pero el amor se escapa y ya no ha de volver

No quiero que te afanes pensando que tal vez

Tu logres que me quede a tu lado

Prefiero no mentirte ya nada puedo hacer

Te juro que en verdad ya lo he pensado

Para decir adiós vida mía

Y que estaré por siempre agradecido

Me acordaré de ti algún día

Para decir adiós solo tengo que decirlo

Comprendo por mi parte tu triste decisión y aunque el corazón lo tengo herido

Si no puedo tenerte

Entonces pues adiós

No podremos fingir cuando el amor se ha ido

No quiero que te afanes pensando que tal vez

Yo implore que te quedes a mi lado

Guardemos el recuerdo de la primera vez

Del amor que ambos hemos dado.

Para decir adiós vida mía

Cuando el amor al fin se ha ido

Acuérdate de mi algún día

Para decir adiós, solo tienes que decirlo

Para decir adiós vida mía

Y que estaré por siempre agradecido

Me acordaré de ti algún día

Para decir adiós Solo tengo que decirlo.

PEP

En silenci

En silenci...Un dia et vaig veure, i vaig notar quelcom que encara no he pogut oblidar, vaig sentir com es clavava la fletxa.
En silenci...Vaig parlar amb tu, vaig despullar els meus sentiments.En silenci...T’has convertit en la Dulcinea d’aquest humil Quixot, el cavaller que està sempre pendent, vigilant.En silenci...M’agafo a un fil de llum molt fort perquè no vull que s’escapi, tan fort que fins i tot fa mal.En silenci...T’he besat, t’he estimat...Cada dia, cada nit, cada moment.
I he cridat...Per trencar el silenci.I he cridat...Perquè m’escoltis.I he cridat...Perquè ho necessitava.I he cridat...Però només ho he sentit jo.
I, en silenci...seguiré estimant.I, en silenci...estaré amb tu.I, en silenci...no et deixaré sola.I, en silenci...et necessito.I, en silenci...em necessites.

Ara he après a estimar, a esperar, a cridar, a enyorar...sempre en silenci.

Anònim (o no)

PEP

Samba pa ti

Una de les millors cançons de Carlos Santana, interpretada per la fantàstica veu de José Feliciano. Si teniu l'oportunitat esculteu-la. La veu de Feliciano amb els acords de Santana, una combinació única.

I aquí la lletra...Descriu com ningú uns sentiments, la soletat de qui ha estimat.

Soy la sombra de una pena...

soy el eco de un dolor...
triste soledad que me queda hoy

El recuerdo de que te amé
y una extraña desolación
Soy la sombra de una pena
soy el eco de un dolor
quiero olvidar...
quiero encontrar perdón..
ten piedad de mi corazón
yo te imploro, oh mi señor

Borraré las tinieblas
y esconderé mi llanto
el recuerdo que sufro
se volverá un canto...
volveré a la vida ...hey..!
volveré a cantar...ya verás
volveré a la vida ...
volveré a cantar...ya verás..

Són més de les once de la nit i no puc més que desitjar bona nit i que, com sempre, somiis amb l'àngel de la guarda. Mentre el recordis seguirà viu, mentre el recordis estarà amb tu, mentre el recordis hi haurà un fil d'esperança, de llum blanca.

PEP

Bellesa

Ha arribat a les meves mans aquest escrit. Sota està signat com a anònim, però jo si se qui és l'autor.

No puc fer res més que treure'm el barret quan parla de la vellesa amb tanta bellesa i imaginació en les descripcions.

Denota en l’autor un elevat grau de dolçor, delicadesa i creativitat. Tot combinat amb toc de maduresa de qui ha estat treballant fins l’últim detall en la narració.

No hi ha cap títol, però no seré jo qui el posi. Simplement posaré una imatge, espero que t’agradi el que he escollit.

Crec que ha arribat el moment de que calli i us deixi gaudir d’aquest text.

PEP

Oggi posso parlare di quello che è successo senza nemmeno un’emozione. Dopo tanti anni, posso perfino raccontare la storia come se fosse accaduta a un’altra persona. Oggi, vorrei raccontarla a te.

Forse non lo sai –perché non ve lo spiegano a scuola-, però Barcellona era davvero distrutta negli anni 50. Una guerra civile, che purtroppo perdemmo, e una dopoguerra che tolse ogni speranza a mio padre ed a tanti altri. Hai mai sentito menzionare lo sciopero dei tram del 51? Avevo 19 anni... guarda che anch’io sono stata giovane una volta. Magari credi che io sia nata già vecchia e col viso solcato di rughe! E invece no, nel 51 ero una bella ragazza dagli occhi verdi e vivaci e un sorriso che faceva che tutti gli sguardi si volgessero quando passeggiavo sulla Rambla. Tuttavia, adesso quando mi guardo nello specchio, non mi riconosco più. Gli occhi sono pieni di macchie giallastre, non resta niente della loro vivacità e il sorriso è piuttosto una smorfia. Non sai com’è difficile accettare la vecchiaia quando una si sente così viva... Dicono che accade a tutti... anche a te capiterà un giorno.

Beh, come ti dicevo, Barcellona era una città annientata : gli edifici in rovina, la popolazione disperata e scoraggiata. Per fortuna, i giovani non avevamo quasi vissuto la guerra, non conoscevamo né i bombardamenti né la paura né la morte.

In quel momento il mio miglior amico lavorava in una tipografia e non finiva fino a mezzanotte. Andavo spesso a cercarlo e poi cenavamo dalla sua nonna, una donna di Valladolid che, in 32 due anni, non aveva imparato neanche una parola di catalano... non che potessimo parlarlo in quei giorni!!!

Comunque, il fatto è che un giorno, credo che fosse in ottobre, sono arrivata alla tipografia e Giuseppe non aveva ancora finito. Mi sistemai in una delle sedie di plastica rossa che erano nell’ingresso e iniziai a chiacchierare con il guardiano del turno di notte. La tipografia era un luogo speciale per me: mi piaceva l’odore dell’inchiostro, il rumore delle stampe –che tutti giudicavano insopportabile- era per me una musica ipnotica. Erano quasi le due quando entrò l’uomo che avrebbe sconvolto la mia esistenza per sempre. Nonostante il tempo passato, il fascino che ho provato per quest’uomo si conserva intatto fino ad ora. Luca aveva 48 anni, i pochi capelli già grigi e lo sguardo stanco ma il più dolce che abbia mai visto.
...
Cosa succede? Mi guardi come se tu non potessi concepire che io abbia amato. Suppongo che tu non possa immaginare che queste mani, adesso tremanti a causa dell’età, abbiano fremito dal turbamento.

Oggi avrei voluto raccontarti tutta la storia ma non c’è più tempo. Vieni domani a trovarmi, ti parlerò di Luca e chissà se non mi vedrai più come una vecchietta un po’ decrepita ma semplicemente come una donna che cammina verso la fine della sua vita.

Anònim